Les víctimes

Degà del Col·legi de Notaris de Catalunya entre 1937 i 1938, Leopold Rodés era descendent d’una nissaga important de notaris a Vidreres, d’on eren propietaris de l’escrivania. El seu mandat com a degà del col·legi va ser el més breu de la història: des del 27 de desembre de 1937 fins a la seva mort, només tres mesos i mig després. Va morir junt amb la seva filla Filomena durant l’explosió del camió carregat de trilita a la Gran Via, just on va caure una bomba de l’aviació italiana el 17 de març de 1938.

“El meu avi Leopold i la meva tia Filomena tornaven de missa de casa d’una cosina germana que vivia a prop de la Gran Via amb Bruc. Pujaven pel carrer de Balmes cap a Aragó, on vivien, quan va començar el bombardeig”, explica la seva neta Sofia Nadal. “Tenien pànic de les bombes, així que es van refugiar en una porteria. L’amic que els acompanyava va continuar i no li va passar res. Però al meu avi i a la meva tia els va caure de ple. A ell només el van poder reconèixer pel rellotge”, narra Nadal.

Leopold Rodés va néixer el 20 de novembre del 1868 a Santa Coloma de Farners. El 1889 es va llicenciar en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona. Molt vinculat als cercles culturals, era amic íntim del compositor Enric Granados, que sovint tocava a casa seva. Leopold Rodés va pertànyer a una família de caràcter conservador i catòlic. Cinc dels seus 12 germans van ser eclesiàstics.

Reunió de la família Rodés, entre el 1925 i el 1930. [Arxiu Rodés-Nadal]

El 1893 es va casar amb Sofia Areñas (1875-1954), la qual pertanyia a una destacada família del món de la fotografia a Barcelona, amb un estudi al carrer de l’Hospital. Amb ella va tenir 13 fills, els descendents dels quals avui es reuneixen amb assiduïtat, segons explica el besnet Santiago Rodés. Els assumptes tractats pel degà Leopold Rodés i la seva junta directiva van ser abundants i feien front als problemes que plantejaven els temps de guerra: confiscació de notaries per part de la policia, bombes caigudes sobre despatxos, manca de locals, mort o absència de notaris titulars, nomenament de substituts, manca de recursos econòmics i humans, destrucció de documents i arxius, reconstrucció de protocols i petició d’ajuts, entre d’altres.

Agraïments: Joan Rodés, Santi Rodés i Sofia Nadal.

Guixer estava convençut d’estimular les formacions d’aficionats teatrals. Ell mateix ho havia estat pertanyent a l’associació d’aficionats al teatre L’Artística. Per això es va dedicar amb esforç a elevar el nivell cultural i artístic de les societats amateurs. Ho feia des del Quadre Escènic Jacint Verdaguer del Foment Autonomista Català de Barcelona. Aquesta societat amateur es va proposar incorporar autors teatrals inèdits. En la seva darrera temporada prebèl•lica, Guixer va estrenar ‘Cèlia, la noia del carrer Aribau’, primera obra del dramaturg Xavier Regàs, el 20 de juny del 1936.

Andreu Guixer [Institut del Teatre. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques]

“Des del dijous 17, després del bombardeig de les dues de la tarda, Andreu Guixer, el conegut actor i director, actualment primer col•laborador dels elencs de guerra de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, és desaparegut. Ni els seus familiars, ni els companys de treball ni cap dels seus amics no han pogut saber res d’ell des d’aleshores. Tot fa creure que Andreu Guixer, molt conegut i estimat per tots els qui s’interessen per les coses del nostre teatre, ha estat també assassinat per l’aviació feixista”. [Publicat al diari ‘La Humanitat’ el 29 de març del 1938].

Andreu Guixer havia nascut a Barcelona, tenia 60 anys i era vidu, segons la base de dades de la Generalitat anomenada El cost humà de la Guerra Civil.

Antonin Lecouteux va néixer el novembre del 1899 a París. Quan tenia 18 anys va treballar a la Secció Fotogràfica i Cinematogràfica de l’Exèrcit (SPCA) durant la Primera Guerra Mundial. El 17 de maig del 1922 va començar a treballar per al Ministeri d’Afers Estrangers francès. Anteriorment havia fet d’agent dels serveis secrets a Istanbul (Turquia), Salònica (Grècia) i Tbilissi (Geòrgia).

Des del 1926 va ser vicecònsol francès a Barcelona. A banda dels assumptes militars també s’encarregava dels refugiats. A les persones perseguides que van anar al consolat, se’ls va oferir sortir de Barcelona amb identitats falses en vaixells cap a Marsella o Algèria. També va ajudar francesos a sortir de la presó. Es calcula que el consolat va evacuar oficialment un total de 6.630 persones.

Antonin Lecouteux davant un estand de propagandistes republicans [Guy de Rambaud]

Segons un article publicat pel nebot de Monique Lecouteux (1926-2012), filla de l’Antonin, a l’inici de la Guerra Civil Lecouteux estava al capdavant de l’oficina militar del consolat i posteriorment el van nomenar cap de la cancelleria. El text confirma que l’Antonin enviava imatges de la Guerra Civil a Catalunya clandestinament a la premsa francesa i que, per això, va ser detingut el 30 de maig del 1937 a les 10.20 h per un guàrdia d’assalt, que el va portar a la comissaria del carrer de Balmes. Entre les 16.15 i les 19.15 h se’n va escorcollar el domicili al carrer dels Madrazo, 109 i li van prendre quatre càmeres, que li van ser retornades al cap de dos dies, després de la queixa del cònsol general de França.

L’incident de la detenció va provocar molt ressentiment i amenaces al consolat. El fet que Lecouteux hagués ajudat 521 militars de l’exèrcit republicà a embarcar clandestinament als vaixells militars Epervier i La Palme i a fugir la nit del 16 de març del 1937 des de la platja de Caldetes va suposar la gota que va fer vessar el got. Així, s’afirma que l’autòpsia de la policia francesa va descobrir en el cos de Lecouteux ferides mortals de granades soviètiques. Aquesta és la versió que es va trametre a la vídua i la filla a París, a qui es va dir que no en van trobar el cos entre la runa, sinó hores després en un hospital.

La versió oficial diu que el migdia del 17 de març del 1938 s’adreçava a dinar al restaurant L’Or del Rhin, a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via, i que el va sorprendre l’explosió. Del 18 al 20 de març del 1938 se’n va fer la vetlla a l’Hospital Francès, al carrer del Bruc, 94. Després d’una missa oficiada per un mossèn de paisà i d’una cerimònia oficial de comiat a Barcelona, amb representants del govern republicà, el seu cos va ser repatriat al buc de guerra Vauquelin. El president de la República el va nomenar amb la distinció de Cavaller de l’Ordre Nacional de la Legió d’Honor a títol pòstum, la màxima distinció francesa.